.....................................................................................................................

dimarts, 29 de març de 2011

Projeccions a l'Ou com balla

Avui cinema modern, de gènere i amb un punt transgressor amb "Dellamorte, dellamore" (1994), pel públic espanyol més coneguda amb el títol de "Mi novia es un zombie". Un títol que l'emparenta injustament amb la caspa i que l'allunya del surrealisme una mica gòtic i una mica posmodern que la fa tant especial. Rupert Everett treballa en la funerària d'un poble italià on la gent retorna a la vida del més enllà; la seva feina consisteix en evitar-ho a cop de pistola. Fins que un dia s'enamora i s'ha de replantejar la seva feina. Ai, l'amor..
 
Avui a dos quarts de nou del vespre!

L'Ou com balla és al carrer de Sant Jaume núm. 3 d'Igualada

dimecres, 16 de març de 2011

10è aniversari de FOEHN RECORDS

aquest dissabte 19 de març a la Sala Apolo de Barcelona, concerts de grups en nòmina de FOEHN RECORDS, la discogràfica barcelonina que celebra 10 anys.

dimarts, 15 de març de 2011

Projeccions a l'Ou com balla

A rain (1932), la pluja torrencial i una noia de moral relaxadaencenen les passions més ocultes en aquesta pel·lícula protagonitzada per la gran Joan Crawford.
Un grup humà estancat en una illa de Hawai on no hi para de ploure i sense gran cosa a fer, esdevé el marc ideal per aquest melodrama moral, desmesurat i avantguardista (més valent que qualsevol de les pel·lícules que Hollywood hagi rodat sobre el tema en els últims 15 anys); costa creure que haguem avançat tan poc des de 1932.
Avui dimarts a dos quarts de nou!

L'Ou com balla és al carrer de Sant Jaume núm. 3 d'Igualada

dilluns, 14 de març de 2011

el web de Rockdelux

Finalment la gent de Rock de Lux han decidit jugar fort a internet. Una de les revistes més importants en l'àmbit de la música feta des d'aquí aposta fort per tenir presència a la xarxa, oferint uns continguts molt atractius. El web de Rock de Lux neix amb l'avantatge de dsiposar d'una hemeroteca impressionant. Només calia saber en quin format ens l'oferirien i fins a quin punt podríem accedir-hi. El resultat és molt bo, amb una varietat de contingut que permet combinar l'actualitat que ofereix la revista en format paper amb la possibilitat de navegar pel passat recent i no tant recent del món de la música popular dels darrers 25 anys.
vagi de gust!

Subterrani del 13-3-2011

  subterrani13032011 by subterrani13032011

dimecres, 9 de març de 2011

APÀTRIDES A UNTHANK

Scott Walker_The drift_2006
 
És un acte arriscat apropar-se a l’últim àlbum d’estudi de l’Scott Walker (Estats Units, 1943) sense tenir en compte que la seva minsa producció musical durant el segle XXI és una ganyota que vol fer-li al modus operandi que, durant bona part del segle XX, el va fer editar música amb The Walker Brothers.  
Van ser 6 discs amb ells, èxits de vendes i popularitat mundials. L’Scott n’era una peça clau, encara que una peça més en l’engranatge brutal que movia la gran roda del negoci musical. Amb la connivència d’aquest esclavatge encobert de rerefons, en Walker va començar la seva carrera en solitari, un viatge que representaria la transició tant cap a la llibertat creativa com a la física, deslligat dels sotmetiments de la indústria musical. Malgrat tenir 13 obres pròpies publicades, des dels anys 80 n’ha editat només tres. No és segurament l’edat el què l’ha frenat, no, sinó la voluntat de fer finalment obres completes desmarcades del tot, tant de la cultura popular que idolatra a les estrelles del pop, com de les pressions discogràfiques que coneix massa bé i, en última instància, de l’inexorable pas del temps.
L’Scott, a diferència d’altres prestidigitadors vocals de l’època, és avui la veu de la consciència popular. Però anem per passos. Va començar amb un ull posat al croonerisme clàssic d’antany (Sinatra) i l’altre al de transició (Tony Bennett), potser sense adonar-se del tot que allò d’ell que seduia, més que el seu bon fer compositiu, era la interpretació. La seva era una veu imponent, el baluard sobre el qual edificaria tota la seva carrera. Però Walker no volia fer-se gran cantant vells clàssics en piano bars o lounge bars de luxe i entretenint milionaris practicant sinatrisme. Mirant enrere des d’aquí i avui, sembla haver-se esforçat sobretot en convertir la seva veu en una de pròpia, desencotillada, lliure i regida només per les seves pròpies lleis, i al servei d’una música i una lírica d’efecte dominant lluny de la seducció. Si en Walker ja tenia la veu privilegiada als anys 50, ara el què té és un llenguatge propi i un missatge que enclou profetisme. La cosa és que les seves revelacions són incòmodes i doloroses; l'Scott és aquell visionari que abans ho veia tot Sinatra, i ara ho veu tot sinistre.
Alive, I’m the only one left alive
Alive, I’m the only one left alive
Alive, I’m the only one left alive
És difícil no quedar-se corprès escoltant The Drift. La veu de la que parlava ja no és l’objectiu final, sinó un mer instrument, un missatger desesperat però altiu, una carcassa pesada que protegeix i transporta la divulgació d’un coneixement, el seu, que és elevat i superior. I ho és perquè representa l’últim portaveu de la consciència; ell és el paladí que s’obstina al camp de batalla, al bell mig de l’infern, a proclamar la seva fe en l’essència humana un pic n’ha entès la seva condició erràtica i autodestructiva. La virtut final de la seva veu és que li fa d’ulls; Walker sap que és ell el darrer testimoni d’un crim atroç: la mort d’una civilització a mans dels mateixos civilitzadors.
En les seves cançons, en Walker mira a través de forats i veu moltes coses: cocaïna negra; metres de fetus apilats amb halos d’ocells sobrevolant-los; nines-espates de blat de moro empapades de sang; àngels sortint de cacera; línies vitals fetes de falanges humanes; lletres víriques, com la S de Sudan i Seül; ossos per alimentar-se apilats al rebost d’en Milosevic; prats pàl·lids de piràmides abandonades; cosacs atacant camps de roses; l’esperit inquiet de l’Elvis sota la lluna de Memphis; nens que neixen sords...i ell és l’únic que queda viu, metafòricament, o l’únic que conserva la integritat moral. La seva missió consisteix en documentar-ho tot, fer un testament final que servirà per jutjar a la humanitat. El seu plor, sempre amb un dramatisme contingut per no perdre l’objectivitat, s’assembla al d’aquell gos que volteja el seu amo mort, un cadàver que aquí és el de la civilització moderna. Walker crea un imaginari escabrós i el verbalitza sense recança, amb valentia. El seu ideari poètic és, però, obtús, fosc, aspre, carregat amb pólvora metafòrica i simbòlica; la missió de la música és llavors la de posar els accents necessaris per no perdre el fil narratiu. La música complementa la lírica i ajuda a saber, mai millor dit, per on van els trets. 
Doncs això, per rematar la feina en Walker té la música. Més que ambients, l’Scott composa paisatges desolats on s’entreveuen matances sòrdides més enllà de la boira i el fum que els desdibuixa, i s’ampara en reguitzells de silenci per poder alçar la veu i narrar amb més claredat. Sempre sobri, l’Scott avisa del perill que és el silenci previ a la batalla i fa de cronista del posterior, aquell silenci propi del dol. La instrumentació es posa al servei del missatge fins a tal punt que sembla composar-la aprofitant tant la ferralla escampada al camp de batalla (guitarres punyents, violins embogits teixint dissonàncies) com els cossos mutilats. Cossos mutilats, deia. Recomano veure el documental sobre la gravació de The Drift, 30 Century Man, on Walker utilitza carn animal per fer percussions. Composa amb el que es descompon. La música que ara fa l’Scott Walker va, en definitiva, farcida de (mala) intenció. Les caixes seques, que poques vegades segueixen un patró rítmic, s’alternen amb aplaudiments gèlids i famèlics, que recorden el colpeig de l’artilleria pesada –Audience–; una campana de compàs borni sembla avisar de l’estat de setge permanent, mentre Walker busca la fermesa necessària per narrar la mort sota una forquilla afilada –Buzzers–; un punteig farcit d’inharmonies acompanya els “psst, psst” d’un Walker temorós, malgrat tot –A lover loves–. L’Scott Walker no és diví, al cap i a la fi, i la por és, amb tota seguretat, tema de conversa en els seus monòlegs interiors.
El rèdit estètic del que viu la música popular moderna abdica aquí en favor del missatge a transmetre, i això és una gran què. Amb The Drift, en Walker incita a obrir els ulls i veure les coses tal com són, a apropar-nos de nou a la realitat en que vivim, a treure-li la disfressa idealitzada que porta, i a estar amatents davant el devenir incert de la humanitat. La paret vertical que se’ns proposa no ofereix ganxos melòdics on aferrar-se i l’escalada es fa difícil, de graduació insòlita, però arribar a dalt significa haver entès el missatge. Perquè per poder veure amb claredat hem de fer l’esforç d’involucrar-nos, també. Així, un cop som a dalt es pot gaudir de la música des d’una perspectiva nova. Escoltant bé, encara t’arriba l’eco d’una veu que neix a baix de tot, a sota terra. És la veu d’Scott Walker, un cronista de guerra modern, un crooner d’ultratomba.

dimarts, 1 de març de 2011

GARGALL 2011

A Manresa, del 3 al 27 de març. Tal i com anuncien:
IMPROVISACIÓ, SOROLL I NOUS SONS
Atreviu-vos.

Projeccions a L'Ou com balla d'Igualada

Avui lluitarem contra aquest hivern tant dur i feixuc amb una perla importada de Mèxic: "Los campeones justicieros"  (Feredrico Curiel, 1971). Atenció: Igual que el tequila i el picant, aquesta pel.lícula pot tenir fectes euforitzants en persones sensibles. Argumentalment senzilla com un còmic dels d'abans: Superherois emmascarats que lluiten contra un científic boig, noies guapíssimes que les passen canutes enmig de persecucions, trampes diabòliques, motoristes suïcides, llanxes, hel.licòpters, nans i un guió tan absurd com divertit... Vaja, que per si no ho heu captat encara, aquesta pel.lícula és mil vegades més entretinguda que La amenaza fantasma™!!!!
Us esperem avui dimarts a dos quarts de nou!

L'Ou com balla és al carrer de Sant Jaume, núm. 3, d'Igualada