.....................................................................................................................

dimecres, 28 de setembre de 2011

APÀTRIDES A UNTHANK

Triptides_Psychic summer

Si ens referim a molta de la música pop que es fa avui, l’expressió “point of no return” podria acomodar-se convenientment a “point of no retro”: un cop tot fet, tot mastegat, empassat i assimilat, el retorn a les primeres formes és un exercici d’estil tan obvi com perillós. Molts intents acaben no reeixits, i s’acumuen oblidats a l’infern de la mala digestió. Aquí no val un “home, passables”. No. Això quan s’estan forjant estils nous sí que es pot acceptar, però avui no es pot donar crèdit als qui ja tenen la perspectiva temporal, generadora per sí mateixa de sentit crític. Per tant, o s’és diferent (en el sentit que es fan bones cançons) o a la foguera. Triptides són a la primera categoria: poden dormir tranquils. I si és a la platja, millor. Les seves cançons són com les onades que no es cansen de morir una i altra vegada a la sorra de la platja on som, remullant-nos els peuets mentre caminem veient el sol ponent-se. La seva mirada enrere és en part cap a certa música californiana de tradició surf, però no per moure’s entre les onades sinó per estirar-se sobre la taula de surf i deixar-se portar. D’haver aparegut fa 50 anys, seria la banda que, un parell d’hores després dels Beach Boys, tocaria per finiquitar un festival quan només quedessin ampolles buides a la platja i quatre enamorats despistats. Triptides, per allò que deia del benefici del pas del temps, tenen tics sixties que també es filtren des d’Anglaterra; Kinks, Beatles, i els referents de sempre, vaja. Però a diferència d’altres bandes que avui en dia es mouen per aquestes coordenades –com els més populars i prou notables Ducktails o Real State, dues bandes amb molt bon gust per les sonoritats recuperades– la seva música té l’equil•libri perfecte entre un vestuari estètic d’antany tacat de modernitat low-fi i l’emoció pura i dura, cosa que trascendeix de llarg el mer revival preceptiu. Dic tacat de modernitat perquè el seu so s’entossudeix des de la primera nota a sonar poc sintonitzat o reeixit: els seus referents es quedarien atònits al veure’ls limitar-se a consciència les possibilitats tecnològiques que els brinda el segle XXI. “Back to mono”, respondrien els Triptides. I retorn també a un poti-poti d’arpegiats dissolts en vibratos, de flangers psicodèlics arremolinats engolint-se guitarres i bateries, de Hammonds catatònics à la Doors, i d’acords en sèptima major per dotar de melanconia els finals melòdics cantats. Psychic summer és un disc amb cançons immenses, ben pensades, elaborades i interpretades: ho són avui, per molt que es facin pensar en ahir, i encara ho seran demà. Molt, molt recomanable.
 http://triptides.bandcamp.com/





The You Are Minez_Having Your Heart Broken Means Once Having Had Somebody To Love

Una cosa que nosaltres no viurem mai amb angoixa simpàtica és la sortida d’un single, un EP o un LP, dormint la nit abans a la porta d’una botiga de discs. Abans això passava. Ara aquestes sensacions sobreviuen, com tots sabem, virtuals, deslocalitzades, eclèctiques per se i intangibles. El curiós musical s’ha onanitzat i es fa la festa ell solet, a casa, amb refresc a là mà esquerra i ratolí a la dreta. Però malgrat que es visqui d’un holograma de la imatge que deia al principi, l’experiència és possible, al cap i a la fi. Per exemple, a través del trampolí Bandcamp, una mina de novetats musicals a la carta. S’inverteixen els rols i és ara el músic qui més excitació demostra a l’hora de treure nou material. Hi ha casos en que això pot ser malaltís i certament pesat, però en d’altres és encara motiu d’entusiasme, com és el cas de la banda de Calgary The You Are Minez. Després d’una degoteig de fantàstics Eps, “publiquen” una joia que duu de títol una afirmació lògica que podria ben bé justificar la seva raó de ser: “perquè et trenquin el cor t’has d’haver enamorat alguna vegada”. Doncs això: un grup que juga a ser ell mateix, i que de retruc fa pensar en el primer rock and roll amb voluntat pop dels anys 60. Dic de retruc perquè tot allò Buddy Holly que porten dins, que és molt, ho dimonitzen de tal manera que sembla que hagi sigut el frontman de la Velvet. Desacomplexats, melòdics, terriblement frescos, intuïtius i freestylers rematats, TYAM combinen estructures clàssiques i moments musicals peculiars, com si fossin happy accidents inesperats que pateixen mentre perfilen les cançons. Tant desafinats com desafiants, The You Are Minez pareixen artefactes carregats de joventut eterna à la James Dean que atrauen a la primera escolta. Per molt que s’esforcin a fer cançons d’amor, aquestes sortiran sempre despentinades. Sia com sia, el seu romanticisme és, de totes totes, nerviós, simpàtic i convincent. Són tan entranyables! Vols abraçar-los i ballar amb Downtown o Mennonite men in white, o discutir del perquè de tot plegat amb Sacrifice in the fog. En resum, Having Your Heart Broken Means Once Having Had Somebody To Love és una festa que no vols mai que s’acabi: torna-te’l a posar, considera’t altra volta convidat, surt a la pista de ball i mou-te en serpentina. Quan arribis a casa, de matinada, segur que trobes cançons noves penjades al seu Bandcamp.
http://youremine.bandcamp.com/album/having-your-heart-broken-means-once-having-had-somebody-to-love


Oriol Solé

U-TÒPICS al Subterrani (i III)

la tercera i última entrega dels U-TÒPICS al Subterrani. Aquest dissabte 1 d'octubre tindrem la sort de veure-ls de nou dalt d'un escenari al Festival rrrrec. No us els perdeu!!!!!

dimarts, 27 de setembre de 2011

deudies Dylan

Paranoia Accions i el Cineclub de l'Ateneu d'Igualada ens ofereixen deu dies d'activitats al voltant de la figura de Bob Dylan, una de les figures claus de la música popular dels nostres temps.

U-TÒPICS al Subterrani (II)



tot i que el so no és el més desitjable, creiem que val molt la pena escoltar-la i veure'n les imatges. La meva preferida de les tres que van cantar.
Si la voleu escoltar amb millor qualitat de so, feu-ho escoltant el programa, penjat en l'entrada anterior a aquesta.

Subterrani del 25-9-2011. U-TÒPICS I FESTIVAL RRRREC

subterrani25092011 by sub25092011terrani

dilluns, 26 de setembre de 2011

U-TÒPICS al Subterrani

aquí teniu una de les tres cançons dels U-TÒPICS al Subterrani del 25 de setembre de 2011.

divendres, 23 de setembre de 2011

Festival rrrrrec, a Igualada

Els Amics del Rec d'Igualada han organitzat pel proper 1 d'octubre un festival amb música i activitats diverses al Vapor de baix, un espai del Rec igualadí, zona industrial de la ciutat que els Amics pretenen reivindicar i impulsar com a espai viu on continuïn passant coses. L'1 d'octubre n'hi passaran moltes! Entre d'altres, tornen els U-TÒPICS!!!!

dimecres, 21 de setembre de 2011

DESTROYER live

per tots aquells que us pregunteu com deu sonar el Kaputt de Destroyer en directe...

dimarts, 20 de setembre de 2011

THE TREE OF LIFE, de Terrence Malick

M’he llevat pensant en The tree of life, la pel•lícula de Terrence Malick que ahir vaig veure en un cinema de Barcelona. Les opinions dels qui l’havien vista abans que jo en parlaven com un intent de Malick d’explicar la vida i el seu origen, i semblava que aquells opinadors finalment es dividien en defensors i detractors de la pel•lícula condicionats per una part del metratge, que a uns els recordava 2001 de Kubrick i als altres un documental del National Geographic.
Més enllà d’aquest pròleg que jo considero superflu, el que val la pena és la història que ens explica i, sobretot, com ens l’explica. Amb un domini impressionant de la narrativa cinematogràfica, Malick aposta per les imatges i utilitza les paraules com a complement. Malick és un clàssic del cinema perquè aconsegueix el que li reconeixem als autors clàssics, aquesta capacitat per explicar les històries a través de les imatges en moviment. Fa la sensació que aquest ha estat un dels reptes del director, que les imatges siguin el relat. A mi em va recordar la sensació que vaig tenir després de veure Sunrise de Murnau, l’experiència d’una pel•lícula muda capaç d’hipnotitzar-te amb les imatges mentre t’explicava una història colpidora. Un altre debat seria parlar de l’estètica de The tree of life, que a alguns els semblarà esteticista i poc natural; però el que és innegable, i això la fa destacable, és aquesta capacitat narrativa del seu relat visual, cada vegada més difícil de trobar en el cinema dels nostres dies.

I què ens explica, què vol dir-nos Malick? Doncs la veu en off ens situa: a la vida, ve a dir-nos, hi ha dos camins, el de la natura i el diví. I com ho entenc jo, i després de veure el relat que segueix a aquesta reflexió, la vida avança entre allò que és instintiu, irracional, el que ens neix a l’estómac, i allò que neix fruit de la reflexió i la raó. Actuar sota la influència d’una i l’altra, i la capacitat per saber distingir el pes que ha de tenir l’una i l’altra esdevé el relat de fons d’aquesta història de família que connecta els anys 50 del segle passat amb el present. El més gran de tres germans de no més de deu o dotze anys és l’eix d’aquesta història que transcorre dins d’una família benestant marcada per la visió estricta del seu pater familias. L’actitud d’aquest pare marcarà la família i especialment el primer dels seus fills, sempre a punt d’explotar contra un pare a qui estima i odia.

Fantàstics en els seus papers cadascun dels protagonistes i excepcional la capacitat del director per descriure’ls i atorgar-los el seu rol clau en la història. Especialment destacable el paper del fill més gran, capaç de transmetre’ns la seva existència claustrofòbica, la seva ràbia i el seu desconcert.

Com ens afecten els qui ens són més propers i condicionen la nostra vida. La connexió i les conseqüències de viure en família i, en definitiva, en societat. Saber com gestionar el què ens passa per dintre tenint present, a més, que no només ens afecta a nosaltres.


dimecres, 7 de setembre de 2011

U-TÒPICS


La notícia ja fa unes setmanes que volta per Igualada i ja us la podem confirmar: els U-TÒPICS, grup igualadí de finals dels 80, faràn un concert el proper 1 d'octubre a Igualada. Serà el reclam principal del festival que organitzen els Amics del Rec d'Igualada i que proposa concerts en directe al llarg de tota la tarda i nit, a més de tot un seguit d'activitats culturals que donaran vida a l'espai del Vapor de baix, al Rec d'Igualada.

Han passat els anys i aquells U-TÒPICS no seran exactament els mateixos que veurem i escoltarem el proper 1 d'octubre, però hem pogut parlar amb alguns d'ells i la il·lusió amb la que preparen el concert n'assegura el seu èxit.

Aquí teniu una foto impressionant del grup de fa una pila d'anys. Les de més avall són de fa uns dies, en un dels assaigs que estan fent per preparar el concert de l'1 d'octubre.

El proper diumenge 25 de setembre els tindrem al Subterrani per parlar-ne. No us el perdeu, que potser hi haurà alguna sorpresa

© Marc Vila