.....................................................................................................................

divendres, 29 de juny de 2012

Crònica original (i IV)


La d’ahir va ser l’última de les sessions de L’ORIGINAL d’enguany i teníem dubtes de com aniria, ja que havíem de començar una hora més tard del que és habitual, condicionats per l’acte d’entrega dels microcurts 2012.

Finalment, tot i començar encara més tard de l’hora programada, els qui hi érem vam quedar enganxats a la cadira, veient en la primera escena del film en Nader i la Simin exposant a l’autoritat competent els seus arguments per tramitar el divorci. Va ser una entrada seca i contundent a l’Iran actual, una societat desconeguda, de ben segur, per molts de nosaltres.  

Ens vam situar ràpidament en un paisatge urbà i ens vam endinsar tot seguit dins la casa de la parella protagonista, de classe mitjana, mestre ella i treballador d’un banc ell. En la mesura que, si més no en el meu cas, descobríem per primera vegada la societat iraniana actual, cada escena aportava informació valuosa que ens situava i, al mateix temps, sovint, ens sorprenia.

De fet, entre moltes altres coses, el film és un fresc d’aquesta societat, segurament molt diferent dels estereotips que tenim presents quan pensem en un país musulmà d’avui. Així, la història ens explica mitjançant els seus protagonistes com existeix una classe mitjana preparada i culta, que conviu amb una altra de més baixa, que viu amb més dificultats. També podem reconèixer la importància de la religió en tots i cadascun dels moviments vitals dels habitants d’aquest Iran actual, que els condiciona fins a extrems inaudits per nosaltres.

La tensió que transmet la història es manté des del primer a l’últim fotograma, fins al punt que en els contadíssims moments en què apareix un somriure en alguna de les cares dels seus protagonistes et sembla veure una llum esclatant. Però la gravetat dels esdeveniments s’imposa de nou i la pal·lidesa i fredor dels colors et torna a situar enmig del drama, per moments opressiu.

La història és complexa i l’espectador acaba trobant motius per entendre que els protagonistes actuïn de la manera com ho fan. Tots ells semblen tenir, en certa manera, la raó. Però què és la raó, la veritat, qui l’ostenta? Fins a quin punt és necessari utilitzar-la sempre? La història, sempre explicada d’una manera magistral, amb uns plans i imatges importants com els mateixos diàlegs dels protagonistes, avança imparable enmig de situacions de tensió i violència continguda, culminant en un final obert que sembla voler deixar en mans de l’espectador la decisió sobre tots els dilemes morals que s’hi plantegen.


Esperem sue us hagin agradat les propostes de L'ORIGINAL d'aquest any. Esperem retrobar-vos l'any vinent, compartint històries en versió original.

dijous, 28 de juny de 2012

Crònica original (III)


Goooooooool! Em sembla que fins i tot el Jack Nicholson va mig girar-se sobresaltat per l’esgarip d’algun veí de la plaça Pius XII que va esclatar sense poder-se (ni voler) contenir-se. Podia passar en qualsevol moment, és una de les possibilitats quan plantes la pantalla enmig del carrer a la mateixa hora en que a les cases veïnes una gentada s’aplegava també davant d’una pantalla, aquesta més petita i tenyida de verd (i roig, que dirien alguns).

A la pantalla gran, mentrestant en Jack, vestit de detectiu impecable, atenia una senyora al seu despatx que li explicava que el seu marit l’enganyava i necessitava que l’ajudés a confirmar-ho. Inici aparentment intranscendent que esdevindrà el primer episodi d’un recorregut llarg i accidentat per la ciutat de Los Angeles de mitjan anys 30.

Gittes, aquest és el cognom del nostre detectiu, s’endinsarà en un món fosc de mentides (moltes mentides), infidelitats, interessos econòmics i poders fàctics; un món d’ombres que Polanski retrata amb molt bon gust i homenatjant el millor cinema negre clàssic.

La implicació de Gittes anirà més enllà del seu compromís estrictament professional i l’enfrontarà a situacions que li fan reviure males experiències del seu passat. Chinatown és aquest passat que vol oblidar i que sembla condemnat irremeiablement a repetir.

Més enllà de la capacitat de Polanski de reproduir l’estètica d’aquell cinema negre i del Los Angeles de l’època, crec que un dels trets més destacables del film és la capacitat per transmetre aquest ambient insà i claustrofòbic, aquest laberint de mentides apilades en què una amaga l’altra en un equilibri finalment fràgil. L’aigua (i la seva gestió), l’altre gran argument dins de la història del film, que ens ajuda a conèixer aquests jocs bruts d’interessos que impliquen poderosos i polítics, baixa bruta i s’estanca. Put i ho empastifa tot.



Avui, atenció, la sessió començarà a les 23h.
última sessió de L'ORIGINAL 2012: JODAEYE NADER AZ SIMIN


dimecres, 27 de juny de 2012

Holter vs. Anderson


JULIA HOLTER_Sidecar_22 juny 2012

La tarda de divendres prometia i acabaria de manera immillorable al Sidecar, per veure i escoltar-hi la Julia Holter, carregat d’esperança i convenciment (a parts iguals) que les cançons del seu disc Ekstasis sonarien màgiques com quan les escolto a casa, davant del tocadiscos.

Com a aperitiu a aquest plat suculent havia escollit una proposta adjectivada per alguns també com a màgica. Si més no, així qualifiquen sovint l’univers del director de cinema Wes Anderson, que ens ofereix una altre episodi de la seva manera de veure el món a la seva peli nova, Moonrise kingdom.

Així doncs, començava una tarda nit amb esperances de passar-la sense tocar de peus a terra, una estona acompanyat d’imatges i l’altra parant l’orella. I val a dir que les imatges del film d’Anderson són boniques i el director és capaç de crear un film estèticament molt atractiu, passant pel seu filtre surrealista els colors i paisatges dels Estats Units de mitjan anys 60. Però, d’altra banda, s’ho juga tot a aquesta aposta visual i reserva poc pes a la història que l’acompanya. Anderson no explica res que no ens hagin explicat d’altres vegades i el paper brillant amb què l’embolica no és suficient.

Així doncs, amb el cap ple de coloraines però també un pèl decebut (tenia ganes de veure-la, però tampoc sóc un fan d’Anderson), vaig enfilar cap al Sidecar, on els fidels de l’Ekstasis de Julia Holter esperaven pacientment el moment de començar a escoltar les seves cançons. Una de les preguntes que em feia era amb quina formació i de quins instruments s’acompanyaria per reproduir i transmetre en directe la delicadesa d’aquelles cançons. En algunes de les primeres crítiques que vaig llegir sobre el seu últim disc, ens advertien que calia tenir paciència, ja que en un primer moment podria semblar que les cançons transmetessin cert deix de new age cutre. Però si perseveres l’èxit està assegurat i quan t’atrapa caus rendit, submergit en la delicadesa de la seva música.


Cello, bateria, teclats tocats per la Julia i, al centre i per damunt de tot i tots nosaltres, la seva veu. Amb aquests elements fou capaç de transmetre tota la força i tota la màgia d’Ekstasis, un dels discos de l’any, una joia que en certs moments sona a caixa de música de les de ballarina amb braços alçats i en altres et situa al bell mig d’una catedral gòtica de parets que s’enfilen fins el cel. La veu de Holter és l’element més important i que més destaca, et fa somiar i t'eleva, però la música que l’acompanya és clau per crear aquestes atmosferes oníriques i carregades de detalls evocadors, que van saber projectar els tres músics des de l’escenari.
Quan va cantar in the same room, com a moment culminant de la nit, em vaig notar lleuger i em va semblar que m’elevava uns centímetres, que els peus no em tocaven a terra...

Crònica original (II)


En pocs dies he pogut veure un parell de pel·lícules on els protagonistes són nens i adolescents. L'altre dia vaig veure 'Els nens salvatges', de Patricia Ferreira i ahir, en la segona sessió de L'ORIGINAL, 'Le gamin au vélo' (El nen de la bicicleta) dels germans Dardenne. Tot i que descriuen situacions diferents i els protagonistes també són diferents, les dues miren d'acostar-nos a vivències complexes i sovint conflictives; i en totes dues hi destaca la capacitat de qui dirigeix el film per evitar els judicis morals.

En el cas del Cyril, el nostre nen de la bici, la situació que li toca viure és de les que et mantenen amb un nus a la gola, patint per veure com avança sense remei cap a un precipici sense fons. La manera com els Dardenne t'ho ensenyen t'acosta a la història i te'n fan partícep. Els carrers del barri per on pedala en Cyril podrien ser els del nostre barri i el Cyril podria viure dos carrers més enllà de ca nostra.

En Cyril actua per impulsos, condemnat a fer front a situacions que ningú no hauria de viure mai i a les que ell s'ha d'enfrontar dia rere dia. Sort en tindrà de trobar la Samantha, la generositat de la qual ens permet agafar aire i de la qui ens sentim còmplices. Ella para els cops i serveix el Cyril de refugi, arriscant-ho tot per ell en una aposta que ens sembla condemnada al fracàs.

El triomf dels Dardenne és aconseguir que visquem la història de molt a prop, des de dins mateix, implicats al màxim i amb l'ai al cor. Una barreja de realitat i dinamisme del relat que és subtil i el fa gairebé invisible.





Avui viatgem a CHINATOWN amb en Roman Polanski

a les 22h a la plaça Pius XII d'Igualada

dimarts, 26 de juny de 2012

Crònica Original (I)

Ahir va començar L'ORIGINAL, el cicle de cinema en versió original (i subtítols) a Igualada. Des d'avui i fins divendres, penjarem una crònica de la sessió del dia anterior. Aquí teniu la primera, després de veure HIGH FIDELITY, de Stephen Frears.

Petits moments de confusió van acompanyar la inauguració de la setena edició de L’ORIGINAL, ahir a la Pius XII d’Igualada. Res, un cable que el tècnic del projector i pantalla va veure que no tenia... 5 minuts abans de començar la projecció! Però d’alguna cosa ha de servir veure que en els set anys que portem ocupant la plaça al centre d’Igualada, sempre hem pogut acabar resolent els entrebancs que apareixien sobtadament. I així, respirant fondo i relativitzant la desgràcia, passats deu minuts de les 22h engegàvem el canó de llum i començava la música.

La història és la del Rob, que ens explica, mirant-nos als ulls a través de la pantalla, les seves misèries sentimentals, els seus dubtes existencials, després de trencar amb la Laura. El paisatge, una botiga de música, la seva, plena de vinils (encara), amb cd’s traient el nas i on les cintes de cassette encara formen part del dia a dia. De fet, en aquest ambient musical, tal i com veiem al llarg de la pel•lícula, les cassettes segurament representen el format més dinàmic, el que passa de mà en mà per fer-nos escoltar l’últim descobriment, la que serveix per fer la llista del dia amb el top five de qualsevol motiu estrambòtic, la que omplen per algú amb tot l’amor i on cada cançó té el seu perquè, el seu moment, resultat d’un procés minuciós, calculat, intransferible i gairebé litúrgic.

És la vida i la música, la vida inexplicable sense el fil sonor que l’ha acompanyada i que serveix per narrar-la, com a part ineludible i com a potenciadora de les sensacions viscudes a cada moment. La música que és capaç de suavitzar els sotracs de la vida o fer de pes per ajudar-te a enfonsar-te una mica més avall, en un exercici de massoquisme digne d’estudi que tots els melòmans hem practicat en un moment o altre.

Al final discutíem de l’any en què es va fer la pel•lícula, que jo defensava que té vora 20 anys; però em rebatia, amb raó, qui la feia més recent. Les dues MM al final dels crèdits no deixaven lloc al dubte. I ara, sabent-ho, la sensació és un pèl estranya perquè fa la impressió que la peli ens situa en un món que ens queda ben lluny, més que no pas els 12 anys que fa que es va filmar la història. Potser és la velocitat dels canvis, en un món en què de cassettes només en trobes a la fira d’antiguitats dels diumenges a la plaça de l’Ajuntament. Però de llistes i seleccions musicals encara en fem, sigui quin sigui el format en què l’entreguem a aquells que vulguin escoltar-les.

Subterrani LEMON DAY 2012

L'últim Subterrani de la temporada: dedicat al LEMON DAY 2012. Tanquem la paradeta fins al setembre, quan tornarem amb forces renovades per iniciar la temporada número 20 del programa!!

divendres, 22 de juny de 2012

THEESATISFACTION

una perleta per començar l'estiu...

L'ORIGINAL 2012

Aquesta setmana vinent, del 25 al 28 de juny, és la de L'ORIGINAL, el cicle de cinema en versió original (i subtítols quan cal) a l'aire lliure a Igualada. Cada dia des de dilluns i fins dijous, a les 22h a la Plaça Pius XII (el dijous la projecció començarà a les 23h.).
Aquest és l'ordre de les pel·lícules.











dijous, 21 de juny de 2012

demà JULIA HOLTER a Barcelona

demà 22 de juny coincideixen alguns concerts a Barcelona (PORTISHEAD...). Els del Subterrani hem escollit el de la JULIA HOLTER al Sidecar.

dilluns, 18 de juny de 2012

Subterrani del 17-6-2012

Vam convidar el Xavier Andrés, impulsor i responsable de Veus de Pedrafita, aquesta proposta de música, art, moda i paisatge que torna després de l'èxit de la primera edició de l'any passat.
La setmana vinent últim Subterrani de la temporada amb els responsables del Lemon Day 2012!



dijous, 7 de juny de 2012

crònica primaveral

Surts del metro i enfiles la pujada amb què et rep el Fòrum; ja trepitges l'asfalt del primavera, aquest asfalt cremat pel sol i que acabarà empastifat amb plàstic, pel qual transitarem els feligresos d'aquesta religió musical festivalera que cada any ens convoca per la celebració gran, la festa major.
El Primavera Sound ja és un festival immens i consolidat, i quan entres per primer cop al recinte mires de detectar les novetats, però n'hi ha ben poques, cosa que fa pensar que ja fa dies que han aconseguit un format triomfador que cal perpetuar i al que només cal fer-hi retocs puntuals. Una d’aquests retocs ha estat enguany l'arribada de Flat stock, aquesta fira que recull cartells artístics sobre concerts. Creacions originals que m'han agradat molt, i a uns preus assequibles, si entenem que són obres originals i d'un format mitjà. No sé, però, si més enllà de passejar la curiositat, la gent n'ha comprat.
Rectificar era, en el cas del sistema de pagament a les barres del recinte, una necessitat. Ho han fet i el líquid europeu ha estat de nou la moneda d'intercanvi (qui sap si l'any vinent la pesseta serà la protagonista...). Bona oferta de menjar i potser no tant de beure, però bé, en definitiva. I és que cal tenir reforços a l'abast, davant d'una missió que pot ser tant heroica com un vulgui, amb 270 concerts entre els que escollir, des de l'hora de la migdiada i fins a l'hora de les cares torçades i els vampirs.
Així que han anat passant primaveres hem anat reduïnt el nombre de concerts vistos, ja que hem comprovat que preferim veure'n pocs però en les millors condicions, sense haver de recórrer fòrums amb pas accelerat perquè a l'escenari que està a l'altra punta del recinte acaben de començar un altre concert que tampoc podem perdre'ns. Així mirem de triar bé i decidir, tot i que, com sempre, hi ha cites indiscutibles que et faciliten la feina, per molt que entrin en contradicció amb d'altres músiques que, fins un moment abans de saber que coincidien, també haguessis jurat que mai no et perdries.
Un d'aquests concerts indiscutibles era el dels AFGHAN WHIGS. Una meitat del Subterrani ja els havia pogut veure fa 20 anys, quan van visitar Barcelona presentant el disc Congregation. Però jo no vaig anar-hi i des de llavors que els espero. Així que passen els anys i veus que no tornen vas perdent l'esperança d'aconseguir-ho, i quan el grup es dissol ja maleeixes aquell dia de fa vint anys que ves a saber devia ser. Però el Primavera Sound fa miracles i tampoc no pensava que mai podria dir que he vist NEIL YOUNG o THE CURE, i així ha estat gràcies a la capacitat d'escollir que un festival com aquest s'ha anat guanyant amb els anys. I cap allà vam anar, esperant que aparegués el senyor Gregg Dulli, en una hora estranya mentre el dia encara era clar. Ben aviat van desaparèixer la llista de possibles excuses a utilitzar en el cas que el concert no fos el que esperàvem, en aparèixer Dulli a l'escenari acompanyat de les perruques afganeses. De negre i calçant-se la guitarra, mira el seu home als teclats i comença a sonar la intro de Crime scene, del Black Love... Su juru que se'm va posar la pell de gallina. Allà els tenia, finalment, tocant en directe les cançons que jo he cantat, també en directe però sense banda, milers de vegades a la meva habitació. Òstia, és que fins i tot em sabia les lletres! No és la meva vena fanàtica la que parla, però dir-vos que va ser un gran concert i que van tocar molt bé, amb la força que desprenen els seus discos i que temia no reconèixer ara, tant de temps després. El Dulli amb la seva veu poderosa, desafiadora i actitud rock n’roll. Fountain and fairfax, d’altres del Black Love i també del 1965, però fins i tot del Congregation (don’t forget the alcohooool, uh baby!). Per mi, el moment culminant va ser when we two parted, del Gentlemen, exemple perfecte del dramatisme i la força de la música d’aquesta banda que, també vull dir-ho, va escollir cançons noves per acabar l’actuació, fet que va fer baixar un punt la intensitat que havien assolit al llarg del concert. En definitiva, contentíssims d’haver vist finalment aquesta banda en directe i que estiguin en bones condicions.

Del dijous també volem destacar el concert d’uns altres veterans que tornaven després de temps de no tocar ni enregistrar disc. MAZZY STAR van oferir un concert maquíssim, hipnòtic i narcotitzant; la veu de Hope Sandoval acompanyà les cançons i els recorreguts musicals de la seva banda, que acabà creant un ambient molt especial gràcies també a les projeccions que tenien darrere.

Amb una brisa de mar ben present i un sol encara ben alt, vam veure, després de la potència del concert de CHÁVEZ, com anaven preparant i guarnint l’escenari per l’actuació de GIRLS. Rams de flors per tot arreu i un bon senyal per començar un concert que també teníem moltes ganes de veure: cor de tres senyores negres per acompanyar les cançons. Aquest regust clàssic de les cançons de GIRLS, gairebé juvenils, es veia reforçat amb aquelles tres veus, sempre juganeres i, quan era necessari, protagonistes. Una combinació perfecta per una tarda assolellada de primavera, amb una música d’arrel soul i amb detalls difícils de veure en el panorama actual de la música anomenada independent; com a exemple la utilització de solos de guitarra que van fer-nos volar a més d’un.

El Primavera ja ho té això, i pots passar, sense transició (però, en aquest cas, prèvia caminada d’una distància de 10 camps de fúmbol) del classicisme de GIRLS a l’espectacle contundent de LITURGY. Un parell de joves, un vestit de negre i l’altre de blanc, cadascun d’ells amb la guitarra entre les mans i amb el cap cot, grenyes tapant-los les cares. Potser el nom i la descripció ja us ha donat pistes de per on van els trets, que acabo de confirmar en dir-vos que tocaven en el mateix escenari on després ho farien NAPALM DEATH i MAYHEM. Riffs de guitarra i motius que es repetien obstinadament, sobre els quals n’afegien de nous mentre que els anteriors continuaven sonant gràcies als pedals que anaven trepitjant; i tot a un volum metal dels que fereixen. L’acumulació de sons creava una sensació de tensió hipnòtica ben estranya i, en alguns moments, angoixant. Una experiència gairebé física a la que s’hi ha d’anar preparat per patir. Bé, potser exagero una mica.

Després de la descàrrega metàl•lica vaig enfilar cap amunt a veure els THE CURE. De camí m’arribava el so afrocaribeny d’AFROCUBISM, una bona proposta que a alguns els devia semblar fora de lloc, però que tenia davant l’escenari (i per tot arreu on arribava el so) moltíssima gent practicant balls llatins mai vistos abans al Fòrum.

THE CURE havien promès més de 3 hores de concert; de fet hi havia cartells penjats el mateix dia per l’organització que alertaven que la banda allargaria encara més l’actuació. Vaig arribar-hi que ja havien començat i per tant vaig perdre’m plainsong de Disintegration. Vaig haver de plantejar-me on m’ubicava, però no tenia gaires opcions i em feia mandra obrir pas forçadament entre la humanitat que hi havia arribat abans. Ben lluny de l’escenari i fins i tot sense una visió centrada d’una de les pantalles que hi havia a als seus dos costats, vaig resignar-me a veure la cabellera de Robert Smith i companyia a vista d’ocell miop. Tot i això el so era perfecte i ben aviat vaig acomodar-me en el meu metre quadrat, empassant-me un hit rere l’altre. Em sembla que va ser un concert memorable de BEN HARPER a Zeleste, l’única vegada que he assistit i aguantat un concert de més de tres hores de durada, però no ho he repetit mai més i dubto que mai hi torni. Tenia clar que als CURE m’hi estaria una estona i me n’aniria a una altra banda. Vaig ser-hi gairebé una hora, que es va acabar en escoltar la que tenia més ganes d’escoltar: A forest. Impressionants i majestuosos, van sonar perfectes i amb tots els matisos. Els fans devien quedar ben extasiats. Comentari a part mereix la imatge de Robert Smith, que entre maquillatge, suor i crepat de xoni vuitantera,  recordava poderosament la imitació que feien d’ell els de Muchachada Nui de Joaquin Reyes.