.....................................................................................................................

dimarts, 23 de juny de 2015

Estival de Jazz_Nit de risc

Aquí teniu la crònica que vaig escriure de la primera nit de música en directe de l'Estival. Les fotos són de Marc Vila


Nit de risc

Nit de risc per començar la programació de música en directe de l’Estival de Jazz d’Igualada. Risc controlat per a uns, els músics, que van desafiar la llei de la gravetat, i repte engrescador per als altres, un públic que va omplir aquest escenari inèdit, valent i disposat a enfrontar-se al repte d’una nit de free jazz.

L’Ingràvita, aquest rocòdrom majestuós que s’enlaira enmig d’Igualada, més avesat a la llum de dia, la pols blanca de la magnèsia i les contorsions dels grimpaires, es presentava amb colors de nit i anà acollint els curiosos que van acceptar el repte. Asseguts al voltant de les taules van anar omplint l’espai, que feia goig de veure, esperant l’inici, expectants. Ni rastre de les tres trompetes que havien de ser protagonistes.

Sense que ningú en donés l’ordre, tothom va moure el cap i aixecà la mirada cap a les tres cordes que havien estat penjades des de dalt de tot del gran fossar i que ara començaven a moure’s. Al mateix temps començaven a sonar, amplificades per l’espai d’aquella cavitat immensa, el so de les tres trompetes. Pol Padrós, Julián Sánchez i Iván Gonzalez, Free Art Three, penjaven de les cordes amb els arnesos d’escalador posats, suspesos en l’aire, descendint lentament i bufant notes llargues, creant un ambient d’inici de cerimònia, amb un roig de fons intens.






La posada en escena va ser engrescadora i la música no s’aturà, amb els tres trompetistes avançant enmig del públic fins arribar a l’escenari situat a peu pla, on tenien l’escampall de ginys, platets i gongs amb els que van acompanyar bona part del concert. Sorollets, ritmes trencats i el so de les trompetes formaven un tot difícil que alguns van escoltar amb cara incrèdula. Hi va haver alguna deserció, sempre respectuosa i en silenci, com qui diu que ja n’ha tingut prou, moltes gràcies i ja m’explicareu com ha acabat, que veig que m’he equivocat i això del free encara no ho controlo. Apa, bonanit.

Va ser molt complicat trobar una melodia a la que enganxar-se i a estones un repte feixuc. Els moviments de la Juliette Louste, la ballarina que acompanyà l’espectacle, van ser una mena de traducció simultània de la música en forma d’espasmes i contorsions, a estones reptant com un cuc, després presonera de convulsions o fent equilibris impossibles. En certa manera, aquells moviments reforçaven la música, la subratllaven i també, perquè no, li atorgaven un component visual que ajudava l’espectador.

Avançat el concert i encarant-ne l’última part, discretament, va aparèixer l’Albert Cirera. En veure’l, alguns potser van desitjar que agafés el saxo i sacsegés l’escena, però en lloc d’això, arraulit, va situar-se davant dels músics i els va començar a fer gestos. Semblaven instruccions, i els trompetistes se’l miraven i obeïen. Com un director d’orquestra, amb moviments ràpids, els anà guiant, i feia gràcia veure l’habilitat dels trompetistes a l’hora d’executar les seves ordres, que semblaven improvisades, noves a cada moment per a tots tres. Va ser un bon final, la millor part de l’espectacle, segurament; una espècie de caos controlat i dirigit que se’ns va fer més amable i proper que la resta de free que havia sonat fins aquell moment. Qui sap, potser encara no estem preparats per a tanta llibertat.





Bon estiu!




Subterrani_LEMON DAY

L'últim Subterrani de la temporada. Hi hem entrevistat l'Estefania, de la colla que organitzen el Lemon Day, el millor festival del món que enguany celebra la seva 10a i última edició.