Tres quarts d'hora més tard de l'hora anunciada començava el concert i en la primera pausa després d'un parell de cançons vam comprovar el bon humor de Kozelek. Pels qui l'han vist en els últims anys o n'hem seguit la seva trajectòria després de Red House Painters, ja forma part del ritual comprovar de quina lluna està el d'Ohio; la seva mala baba és coneguda i sovint en els darrers anys les seves sortides de to han acabat ocupant bona part de les paraules escrites en les cròniques dels seus directes.
Ahir ja ens avisaven segons abans que ell i la seva banda pugessin a l'escenari, que no volien que els féssim fotos ni vídeos. La veu que ens advertia, conscient que demanava poc menys que un impossible, acabà el seu discurs amb un 'feu el que pugueu'. I de manera sorprenent, tot i algun moviment ràpid i furtiu que trencava la norma 'imposada', es va fer estrany mirar l'audiència i no veure els llums de les pantalles que ja formen part inseparable de l'estampa de qualsevol concert.
Potser l'explicació cal buscar-la en el mateix públic que, conscient de com les gasta Kozelek, renuncià a tenir un record gràfic i decidí centrar-se exclusivament a viure sense intermediaris el concert. Potser hagués estat més complicat que això passés amb un públic nascut digital, però no vaig veure gaire jovent per sota dels 30 anys, ahir. Molts, com jo mateix, hem escoltat Kozelek des de fa gairebé 25 anys, quan Red House Painters van començar a formar part de nosaltres. Aquest públic, ahir aclaparadorament majoritari, encara recordàvem com era anar de concert sense un telèfon i no se'ns va fer tan difícil, tot i que, ho confesso, en alguns moments vaig tenir temptacions de buscar-lo a la butxaca.
I és que, va haver-hi moments de tot. Estava de bon humor i la seva acidesa en els comentaris eren ben tolerats pel públic, amb qui va semblar sentir-s'hi còmode. La seva locuacitat és infinita i ho demostrà entre cançons, però sobretot interpretant-ne, moltes d'elles creacions que podien ser infinites, dissertacions o la reproducció de diàlegs, narracions de fets o pensaments en veu alta... fulls farcits de paraules damunt d'un faristol imprescindible per a tanta lletra cantada.
Molts dels trets que identifiquen la seva música des de Red House Painters continuen sent la base del que vam veure i escoltar ahir: la seva veu greu i mig trencada continua sent hipnòtica, en certa manera gràcies a aquest flow salmodiant i mandrós, aquella manera de cantar que ens va fer plorar d'emoció i malenconia ara fa molts anys. Alguns, potser, a mi em va passar, esperàvem sentir de nou aquella emoció, però no va ser fàcil i la vaig haver de caçar al vol enmig de les cançons. Però el que estava fora de lloc era jo, segurament, que tot i escoltar alguns dels discos d'aquests anys amb Sun Kil Moon, no l'havia vist en concert en aquest segle XXI. A més, tot i que ja fa temps que he assumit que no té gaire sentit intentar reviure emocions passades, quan hi sóc no puc evitar tenir l'esperança de traslladar-me a l'emoció d'escoltar el piano de Mistress o tancar els ulls i volar amb Grace cathedral Park.
El Kozelek d'avui, el Kozelek d'ahir, és un altre i el discurs, tot i ser dit amb la mateixa veu (25 anys després), també tot un altre. Continua creant bones cançons i l'encerta de ple amb una banda capaç d'acompanyar-lo en les seves excursions infinites, creant bases repetitives que n'accentuen, ara el seu caràcter hipnòtic, ara la seva naturalesa incisiva. Però hi ha d'altres moments en que la proposta no té força i, en el seu discurs divaga fins al punt en què Kozelek arriba a semblar una caricatura d'ell mateix. Segurament aquests moments encara no són majoria en el balanç final, però hi ha moments en que ho veus perillar i tems que la cosa no s'enfili encara més. Els molt fans són capaços de suportar-ho tot, segurament, tot i que a d'altres, enamorats en un passat més aviat llunyà, potser ja ens costa més de ser completament indulgents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada